Espais C

Vam arribar a les 3 de la tarda amb la Laia a l’escola de Miralletes on ens va rebre la coordinadora del projecte. Estant amb ella vam poder veure des de la perspectiva de l’escola com era tenir-hi l’espai C. Sobretot em va arribar la voluntat i alegria de estar portant-ho a terme. Em va semblar molt interessant la part d’autoorganització que es fomentava a través de les comissions que havien creat aquest segon any d’espai C a l’escola, amb les quals els alumnes gestionaven l’espai. Després vam poder entrevistar-la i acabar de completar aquesta visió de l’escola recopilant informació que ens interessava sobre el processos que havien viscut.

​

Quan vam entrar a l’espai, ja hi havia 5 infants creant i l’Urgell acompanyant-los. L’ambient que es respirava era tranquil al mateix temps que actiu, amb la taula i el terra ple de material en ús. Em va semblar interessant el paper de l’Urgell, ja que feia un paper de molt poca intervenció amb el treball dels infants. De part seva m’arribava un respecte molt gran a l’activitat dels nens i nenes, fent aportacions de forma molt natural i des d’una perspectiva gens directiva ni autoritària. La manera de respondre dels nens era aquesta actitud que ja comentava i a la vegada una manera d’estar i relacionar-se fluida. Podies veure com estaven centrats en la seva obra i generalment no buscaven ni guiatge ni l’aprovació adulta. Em semblava que la llibertat que oferia l’espai generava uns buits que convidaven a omplir-los amb la creativitat dels qui l’habitaven. També em semblava un espai estimulant, havent-hi les múltiples creacions d’altres nens i nenes o del propi Urgell, però em semblava veure que els estímuls no tenien el pes principal, sinó que eren secundàries, sent primordial allò que el nen portava en forma de necessitat d’expressar i crear. Les mirades dels nens, pràcticament tota l’estona, es dirigien a la seva pròpia activitat.

​

Tinc el record de moments que em van semblar interessants, com ara quan davant de no poder utilitzar la pistola de silicona, ja que s’havien acabat els tubs petits, es va generar una conversa d’idees per intentar solucionar-ho entre els nens i amb aportacions de l’Urgell. Al meu parer reflectia una responsabilització del material per part dels infants, com actors de la gestió del espai. De la conversa que tenien, per exemple, en derivava el coneixement de com és la pistola, de com estan fets els tubs, de la importància de la consistència o de l’amplada perquè funcioni. També em venen al cap els diferents treballs que feien els infants, cadascun únic i per suposat molt difícil de descriure, però la dedicació i l’actitud amb la que treballaven em reconfortava, com a manera d’estar sana i per a mi inspiradora.